L'accent diacrític

En aquesta entrada anem a tractar una de les qüestions més tedioses de l'ortografia: l'accentuació. Si recordem el que hem aprés en temes anteriors sobre les normes d'accentuació veurem que hi ha uns patrons regulars, però que a vegades es veuen alterats per les excepcions.

Ara, però, anem a ocupar-nos d'un aspecte particular: l'accent diacrític. Les paraules d'una única sil·làba no s'accentuen per regla general. Però, coneixeu algun mot monosíl·lab que porte accent? Segur que moltes vegades heu utilitzat "és", "món", "ós"... Com podeu veure, són paraules d'ús freqüent i estem acostumats a utilitzar-les. També existeixen aquestes mateixes paraules sense l'accent, és a dir, "es", "mon", "os"... Aleshores, com podem saber si hem d'accentuar-les o no? Per evitar anar escrivint i esborrant constantment i resoldre els possibles dubtes, tot seguit us fem una senzilla explicació.

adopt your own virtual pet!

L'accent diacrític és un tipus d'accent gràfic que s'utilitza per a diferenciar dos mots que tenen la mateixa forma gràfica (a vegades també la mateixa pronúncia) però semànticament són diferents. En el document de slideshare que teniu a continuació poder consultar com s'escriuen les paraules amb accent diacrític més comunes.



Finalment, podeu jugar amb les nostres mascotes virtuals. La primera és un "be" (sense accent diacrític), que poc té a veure amb "bé" (amb accent diacrític), que significa 'de bona manera'. La segona és un "ós" (amb accent diacrític) i, com la resta de mamífers, té un esquelet format per "ossos" (sense accent diacrític).

adopt your own virtual pet!

 

adopt your own virtual pet!

Les oracions compostes subordinades

En aquesta entrada anem repassar un poc de gramàtica, però alhora a introduir nous conceptes. Si recordem el que vam explicar en temes anteriors, veurem que les oracions simples són conjunts de paraules amb sentit complet que solen constar de dues parts: subjecte i predicat (exemple: Maria va amb bicicleta a la universitat). Però, què ocorre quan hi ha més d'un predicat? Quan trobem oracions amb aquestes característiques estarem davant d'oracions compostes o complexes.

I quina diferència hi ha entre unes i altres? Doncs en les oracions compostes, les diferents proposicions se situen en un mateix nivell sintàctic i no depenen l'una de l'altra (1), o bé mantenen una dependència de tipus logicosemàntic (2).

1. El meu amic Pau toca en un grup de música i estudia a la universitat.
2. Estudia tots els dies perquè vol aprovar.

Per una altra banda, en les oracions complexes la dependència entre les proposicions és de tipus sintàctic.

1. Ha dit que li agrada estudiar.

Una vegada feta la distinció entre oració composta i complexa, passem a classificar-les en diferents tipus. Així doncs, les oracions compostes poden ser...

• Juxtaposades: les proposicions no estan unides per cap nexe, tan sols per comes o punts i coma.

• Coordinades: les proposicions estan en un mateix nivell sintàctic i s'uneixen mitjançant un nexe coordinant; per la qual cosa, si les separem tenen sentit complet.

• Subordinades: una proposició (anomenada inserida) depén sintàcticament de l'altra (anomenada principal), a la qual s'uneix mitjançant un nexe o enllaç.

Per una altra banda, les oracions complexes només són subordinades (substantives, adjectives o adverbials).

Si ens centrem en el tema que hui ens ocupa, les oracions compostes subordinades, veurem que aquestes estan formades per dues proposicions. D'aquestes dues proposicions, la subordinada depén formalment de la principal. La relació que estableixen entre elles pot ser de tipus:

- Causal: expressa la causa o el motiu pel qual es fa l'acció de l'oració principal. El verb sol estar en indicatiu.

- Consecutiva: expressa la conseqüència o l'efecte derivat del que s'enuncia en l'oració principal.

- Final: indica la finalitat, l'efecte que s'espera amb l'acció de l'oració principal. El verb sol estar en subjuntiu.

- Condicional: indica la condició perquè puga realitzar-se l'acció de l'oració principal.

- Concessiva: expressa un obstacle o una dificultat a l'oració principal.

Activitat 1:

Marqueu amb un retolador quines són les proposicions subordinades de les següents oracions compostes i digueu de quin tipus són.
- Coneixia molt bé Londres perquè havia nascut allí.

- No ens véiem massa, de manera que vam trencar.

- Va guanyar la cursa, ja que s'havia entrenat molt.

- Si li fas cas al metge, et curaràs el refredat.

- Traballa tot el dia perquè necessita els diners.

- Encara que li ho supliques, no et perdonarà.

Activitat 2:

Inventeu oracions compostes subordinades a partir dels nexes que us indiquem (recordeu explicitar en cadascuna de quin tipus és).

- malgrat que

- a més

- és a dir

- doncs

- i

- o

- ja que

- però

- perquè

- si

Cosir i cantar, tot és començar!

Amb aquest optimisme ens endinsem en el món dels refranys, les locucions i les frases fetes. Segur que moltes vegades heu escoltat als vostres avis i àvies dir alguna cosa semblant a "qui no vulga pols que no vaja a l'era", "té més tecles que un piano", "és més alt que un pi", "estic fins al coll"... Però, us heu preguntat mai què volen dir realment aquestes expressions i per quin motiu tenen aquesta estructura?

Primerament, convé que diferenciem els tres tipus d'unitats fraseològiques (unitats lèxiques constituïdes per més d'un mot) que hem esmentat.

Un refrany és una sentència moral o didàctica d'origen antic que s'expressa mitjançant la relació entre, almenys, dues idees. Es transmeten de generació en generació i solen fer referència a aspectes de la vida quotidiana. S'usen en la llengua oral i en l'escrita, però convé no abusar-ne si no volem semblar massa doctes. Alguns dels recursos lingüístics (però no obligatoris) que fan servir els refranys són:

- Paral·lelisme sintàctic: dos sintagmes nominals amb una estructura semblant.

- Rima fàcil: ajuda a memoritzar-los amb més eficàcia i en facilita la transmissió oral.

- Pronom relatiu qui: s'utilitza en refranys que marquen pautes de comportament social o aconsellen.

Per entrar en contacte amb els refranys més habituals, podeu visitar la pàgina web http://www.elrefranyer.com/tematica, on trobareu exemples de refranys agrupats per categories (amistat, diners, estacions de l'any, menjars, temps...).

Al seu torn, una locució és un grup de dues paraules o més amb significat unitari. És a dir, que el resultat d'una locució no és la suma dels elements aïllats que la formen, sinó un concepte nou. Podem classificar les locucions atenent a la categoria gramatical de la paraula a què equivalen. Així, en trobem de substantives, adjectives, adverbials, verbals, prepositives i conjuntives. Per veure'n exemples, podeu consultar aquest recull de locucions en català classificades segons la seua categoria gramatical.

Per la seua banda, una frase feta és un conjunt de mots estereotipats i invariables que equivalen a un verb o a una oració sencera. Com que inclouen un verb de vegades resulta complicat diferenciar-les de les locucions verbals. Les frases fetes són expressions d'ús corrent que habitualment s'utilitzen en sentit figurat. Sovint trobarem recursos lingüístics que ens ajudaran a identificar-les, per exemple els verbs tenir, fer, ser, estar, anar, donar... o la comparació entre dos elements.

Us resultarà molt útil consultar la 2a edició del Diccionari de la Llengua Catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, per esbrinar el significat dels diferents refranys, locucions i frases fetes. Només cal que cliqueu sobre el logotip del "DIEC 2 En línia". Per exemple, aprofitant la imatge de dalt, si introduïm el verb "pixar" en el cercador ens apareixeran diverses accepcions i sentits figurats. Un d'aquestos resultats és "pixar fora de test", una locució que no té res a veure amb el dibuix, sinó que significa 'parlar sense raó, fugir de la qüestió, dir disbarats'.

Activitat 1:

Classifica les següents unitats fraseològiques en refranys, locucions i frases fetes. Després, digues quin procediment s'ha fet servir per a formar-les.

- Com unes castanyoles.

- Qui no vulga ballar que no vaja al ball.

- A so de bombo i platerets.

- Fer-se la boca aigua.

- Trobar a faltar.

- No deixes sendes velles per novelles.

- El pare joglar, el fill timbaler.

- Cantant les veritats, es perden les amistats.

- Anar contra corrent.

- A pas de tortuga.

- Bon vent i barca nova!

- Estar fins al coll.

Activitat 2:

A partir de l'enllaç que hi ha més amunt, tria un exemple de cada unitat fraseològica i insereix-lo en una frase (intenta ser coherent amb les construccions oracionals!).

Llums, càmera i... acció!

En aquesta entrada anem a parlar del guió cinematogràfic, un text que es caracteritza per contenir molts diàlegs (si recordeu els textos teatrals que vam estudiar fa dos temes s'adonareu que comparteixen molts trets).

Així doncs, si analitzem amb més deteniment quines són les particularitats d'un guió cinematogràfic, veurem que es tracta d'un document on apareix la planificació d'una obra narrativa audiovisual (pot tractar-se d'una pel·lícula, una sèrie o un documental) des que comença el rodatge fins que s'acaba i arriba a la sala de muntatge. El guió especifica tot allò que es mostrarà i s'escoltarà en l'obra, és a dir, que s'explica com ha de ser la divisió de les escenes, les accions dels personatges, els esdeveniments, els diàlegs, l'entorn on tindran lloc les accions... També serveix de base per al productor, que ha de calcular quin cost tindrà l'obra aproximadament; per al director, que ha de buscar els actors i les actrius; i per a l'equip tècnic, que s'ocuparà de preparar el vestuari i decorats, etc.

Hem de saber que un guió cinematogràfic consta de dos tipus de text:
- D'un guió literari: l'escriu el guionista. Hi consten els diàlegs dels personatges i s'especifica l'espai i el temps de l'acció.
- D'un guió tècnic: s'hi expliciten els detalls tècnics.

Quina és l'estructura del guió literari? Aquest tipus de guió consta d'escenes (accions que transcorren en un mateix temps i espai entre uns personatges) i de seqüències (unitats narratives superiors que agrupen una sèrie d'escenes). I quina és l'estructura del guió tècnic? Aquesta informació s'estructura en diverses columnes; una va adreçada a qüestions d'imatge (tipus de pla, angulació i moviments de la càmera, il·luminació...) i l'altra a aspectes del so (diàlegs, música, sorolls ambientals...).

Activitat:
En la fotocòpia que us he lliurat aquest matí podeu trobar un exemple de guió literari. Fixeu-vos en les diverses informacions que conté i assenyaleu amb un retolador cada part (diàlegs, temps i espai). Es tracta d'una escena o d'una seqüència? Justifiqueu la vostra resposta.

Per a gaudir!
I què ocorre després de tot aquest treball? Doncs que la creació cinematogràfica ha pres forma i ja pot ser presentada en societat. Com a exemple, us presentem una pel·lícula que potser alguns de vosaltres ja coneixereu, però d'altres no, que s'anomena "Barcelona, nit d'estiu". Aquesta pel·lícula barreja sis històries d'amor molt particulars en una nit d'estiu a la Ciutat Comtal. Podeu consultar la pàgina web oficial de la pel·lícula clicant sobre la següent imatge de davall o en el següent enllaç: http://www.barcelonanitdestiu.com/

Val a dir que s'han fet diversos cartells de la pel·lícula, però a nosaltres el que més ens agraden són aquestos!

Per anar obrint boca, us deixem el tràiler de la pel·lícula. Gaudiu-lo!

Aprenem a fer fitxes de lectura!

Habitualment us demane que després de llegir un llibre elaboreu la fitxa de lectura corresponent i molts de vosaltres em pregunteu per què és important fer-ho...

Una fitxa de lectura és un document que conté les dades més importants del llibre que hem llegit, la qual cosa ens permetrà accedir ràpidament a la informació essencial dels llibres que configuren la nostra biblioteca d'aula i ens ajudarà a decantar-nos per la lectura d'un llibre o d'un altre.

Les fitxes de lectura es poden redactar en format paper o digital, però en el nostre cas les crearem en suport informàtic (per facilitar la lectura a la resta de companys i per estalviar espai) i després les imprimirem i les col·locarem en un fitxer destinat a aquest fi (si les posem a l'interior de cada llibre es poden fer malbé). Així doncs, la finalitat principal de crear una fitxa de lectura és retenir dades relacionades amb el llibre que hem llegit d'una manera clara i ordenada per tal de poder recuperar posteriorment les informacions més rellevants.

A causa dels dubtes sorgits a classe, en aquesta entrada us explique pas a pas com s'ha de crear una fitxa d'aquest tipus. Hem de remarcar que totes les fitxes que creem durant aquest curs han de tenir un format estàndard, és a dir, tots i totes hem de seguir un únic model on la disposició dels elements siga uniforme.

En primer lloc, començarem per introduir les dades personals de qui ha elaborat la fitxa (és convenient que les escrivim en l'angle superior esquerre del full, així podrem identificar ràpidament quin/a alumne/a ha fet la valoració del llibre).

— Nom i cognoms de l'alumne/a
— Data d'elaboració de la fitxa

En segon lloc, passarem a completar les dades bibliogràfiques del llibre que hem llegit.

— Títol de l’obra en cursiva
— “Títol entre cometes, en cas de tractar-se d’una part, d’un capítol, d’un article...”
— COGNOM, Nom de l'autor/a
— Lloc d’edició
— Editorial (empresa o institució)
— Col·lecció
— Any d’edició

Per últim, en tercer lloc, ens centrarem a identificar el contingut del llibre.

— Gènere al qual pertany
— Resum breu del llibre
— Comentari personal

És convenient que separem aquestos tres espais amb una línia de punts per tal de diferenciar amb claredat cada apartat (dades personals, dades bibliogràfiques i contingut). A més a més, hem de recordar que cal ser concisos amb les informacions donades (evitar les explicacions massa llargues o innecessàries) perquè disposem de poc espai.

Tot seguit teniu una mostra de les parts que ha de contenir la vostra propera fitxa de lectura. Ànims en la vostra creació!

La poesia trobadoresca

A l'aula hem fet una xicoteta introducció a la literatura dels segles XII, XIII i XIV. Ara, veurem que aquesta literatura és un clar reflex de la societat del moment en què va ser escrita.

El llatí va ser considerat durant molts segles com la llengua de cultura i per aquest motiu aquesta era la llengua emprada en les composicions medievals. Però, a poc a poc es va anar produint un canvi en la creació literària i els poetes van passar d'utilitzar la llengua llatina a emprar l'occità o provençal. Els protagonistes d'aquest gran canvi històric s'anomenaven trobadors. Aquestos poetes escrivien els versos i alhora componien la música, però s'ajudaven dels joglars per interpretar les seues composicions.

Així doncs, el naixement de la poesia trobadoresca va tenir lloc durant el segle XII a Occitània (sud de França). Però, quins eren els temes principals d'aquestes composicions? L'amor cortés és el tema central de la poesia dels trobadors. En aquesta època la societat estava molt jerarquitzada i, de la mateixa manera que el poble se sotmetia a les voluntats de la noblesa, els amants es posaven a les ordres de la seua estimada i la tractaven amb respecte i admiració. Les relacions sentimentals molt poques vegades s'establien per amor, sinó que es feien per interessos econòmics. Amb tot, l'amor cortés era un amor adúlter en què el trobador s'enamorava d'una dona casada, normalment de posició social elevada (també anomenada midons). Per tal que el marit d'aquesta (gilós) no descobrisca la identitat de l'amant de la seua esposa, aquest darrer utilitzava un senyal per ocultar la seua identitat en les composicions que li adreçava.

Un altre aspecte que hem de conéixer és el tipus de composicions que s'escrivien a l'època, és a dir, els gèneres que s'escrivien segons la temàtica de les composicions. Aquestos eren cinc: cançó, sirventés, plany, pastorel·la i alba.

Tot seguit us presentem un exemple de sirventés, la Cansoneta leu e plana, l'autor del qual és Guillem de Berguedà. Els sirventesos es caracteritzen per ser composicions de marcat caràcter polític. En aquesta concretament el trobador s'adreça a Ponç de Mataplana amb la intenció de criticar el seu honor, valentia, lleialtat, força física i cortesia (les principals característiques de la cavalleria). Els versos tenen un marcat caràcter sarcàstic, alhora que injuriós contra aquest noble.

La versió que us mostrem està adaptada per tal de facilitar-ne la lectura. A més a més, s'acompanya de la versió musicada interpretada per Titot (el cantant de Brams). Esperem que la gaudiu!

Cançoneta lleu i plana,
lleugereta i sense ufana.
escriuré de Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
que d'engany és ple i obès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.

Brindo, Marquès, per les pedres
de Melgur, prop de Someres,
On, de dents, vau perdre'n tres;
prô no essent les davanteres
es pot dir que no ha estat res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.

Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d'ortiga
el podreu tornar a dur estės.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.

De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vós pot anar de dia,
prô de nit, ai! res de res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.

Ben boig, Marquès, és qui es vana
de jeure amb vós sense b'rana
ni calces de cordovès';
mai cap fill de cristiana
costums tan bruts s'ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.

Xiuxiuegem!

Coneixeu Els Amics de les Arts? Doncs la seua cançó "Exercici seixanta" ens servirà per treballar algunes de les qüestions ortogràfiques d'aquest curs. En aquesta ocasió aprendrem a identificar les grafies x, ix, i tx. Ja veureu com és molt divertida! Us deixe el vídeo perquè el pugueu veure tantes vegades com vulgueu.

Activitat:

Visualitzeu el vídeo una primera vegada intentant escoltar de manera general de què va la lletra. Veureu que es tracta d'oracions conectades, però que semànticament no tenen cap tipus de relació. Intenteu parar atenció a les paraules que contenen les grafies x, ix, i tx (notareu que la pronunciació de cada grafia varia depenent de la paraula que la conté). Després, a partir de la lletra que us facilite, intenteu esbrinar quines grafies falten en cada paraula incompleta. Us advertim que no és gens fàcil, així és que molts ànims i no us desespereu! A poc a poc ho aconseguireu :)

Al Terrat hi ha _erinola, _imxiviri damunt dels to__os. El _ivarri bai_a per la _emeneia i es convertei_ en un _iu_iueig. A Bordeus diu que els més _ovinistes beuen _ampany, però aquí bai_ en Pedro _iménez només _arrupa _erès. Amb vi _arel·lo aquí mengem _ató i els pi_apins _ocolata amb _urros en _icres del carrer Petri__ol, mentre _erren de _impleries en _ava. Els _ilens te__e__en _als, a Te_es no en veste__en. Ni _eviots ni _inel·les perquè no s'hi atreve__en (i tanmate__ ens van de _ulos). En __ema, e__elebrat pel _acolí toca la _alaparta a la pan_a d'en Pa__i que perd la ___apela i s'e_alta i li diu "_eeee, rela_a't". I ho fa d'una forma ben comple_a, toca el sa_o de manera la_a, poc ortodo_a. I al mate__ moment en un stage a Mè_ic, __ev__enko _uta una _ilena i la hinchada e_plota quan la _ar_a cede__ i es trin_a. Les _ifres que no es mere__ s'engre__en e_ageradament. A Lu_emburg, un _impanzé, va i ve_a un _ipriota. Fuma ha____, va molt dei_at i es clar no té _icota. El _ef prepara un _eflis: patates _ips cru__ents, escar_ofes amb an_oves, _oriç amb _imi_urri i be__amel fent _up _up. Vi de garna__a i de postres un _u_o de can Fo__... Al __ad si tenen _amba, s'abaste__en de de__alles. Ca__a o fa__a. I en Pin_o va dir a en Pan_o, "vols que et _uti amb un pun_ó?". I en Pan_o va dir a en Pin_o "_uta'm però a la pan_a no". Bufa _aloc al va__ell, en _avier recull la _ar_a fe__uga i refle_iona. Els pe__os ne__en, cre__en, es reprodue__en, moren... I no es que__en. El _icot que va conè__er en un _at s'a__eca per un kleene_. La _u_a, pan_uda i _opa, _iscla encara d'e_citació a l'entrecu__ i _iu_iueja: "E__uga't i tornem-hi!". I en Pin_o va dir a en Pan_o, "vols que et _uti amb un pun_ó?". I en Pan_o va dir a en Pin_o "_uta'm però a la pan_a no". I en Pin_o va dir a en Pan_o, "vols que et _uti amb un pun_ó?". I en Pan_o va dir a en Pin_o "_uta'm però a la pan_a no". Micro_ips i una _iruca e__erida, i un dibu__ant _iroi _iula i es clava una _in_eta a l'índe_. Fa _afogor, un _i_arel·lo fa cré__er un esque__ mo__ i el seu amic el co__ li a__afa una madu__a. _alen el bru__ot i la bru__a. Un _iquet _inès e_ige__ el seu _umet i un LP d'en _esco Bo__. La _ènia s'enclen_ina mentre el _òfer fa sonar el clà_on. _àfec, _avalla en _ecs i un e_pert en e_plosions es de__a endur per la disbau_a. Pa__anga en estat de _oc: _arlatans, ta_is, fa_os, fla__os Groucho Mar_, Qui_ots i San__os. La rau_a s'estén d'El_ a la Garro__a, d'Andra__ a Fli_. I un _afarder llege__ el _origuera. I en Pin_o va dir a en Pan_o, "vols que et _uti amb un pun_ó?". I en Pan_o va dir a en Pin_o "_uta'm però a la pan_a no". I en Pin_o va dir a en Pan_o, "vols que et _uti amb un pun_ó?". I en Pan_o va dir a en Pin_o "_uta'm però a la pan_a no".

En una propera publicació adjuntarem un glosari amb les paraules més complexes que podeu trobar al llarg de la cançó per tal d'ajudar-vos a comprendre-la completament. Si us el facilitàrem ara no tindria sentit l'exercici.

Venim del nord, venim del sud...

Amb aquestes paraules inicia Lluís Llach la seua cançó homònima (1978) que segueix així:

...de terra endins,
de mar enllà,

i no creiem en les fronteres

si darrera hi ha un company

amb les seves mans esteses

a un pervindre alliberat...

Aquestos versos ens serviran per iniciar aquest blog, ja que la llengua catalana es parla arreu d'un territori molt extens (actualment la parlen més d'onze milions de persones). Tot i que amb lleus variacions, la llengua catalana s'estén per Catalunya, el País Valencià (llevat d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Perpinyà, la Franja de Ponent (Aragó), l'Alguer (Sardenya), la Catalunya Nord i el Carxe (Múrcia).

En la següent imatge podeu veure les zones geogràfiques mencionades. Des del punt de vista de la dialectologia (recordem que aquesta és la branca de la lingüística que estudia les varietats geogràfiques, històriques o socials d'una llengua, associades a la procedència dels seus parlants) podem dir que, a grans trets, la llengua catalana es divideix en dos blocs dialectals: l'oriental i l'occidental. Si fem una classificació més acurada, observem que en el bloc oriental s'inclouen els dialectes septentrional, central i baleàric. Al seu torn, en el bloc occidental s'agrupen els dialectes nord-occidental i valencià. Aquesta classificació podria ser encara més exhaustiva, però durant aquest curs només ens detindrem a observar les característiques més generals dels dialectes esmentats.

I vosaltres, a quin bloc dialectal pertanyeu? Coneixeu algú que parle un dialecte diferent al vostre? Quines són les diferències més marcades que observeu?

Benvinguts i benvingudes!!

Benvinguts i benvingudes a Català 2.0! Un blog on trobareu material de suport a l'assignatura Valencià: llengua i literatura. Les diverses activitats proposades serviran per ampliar coneixements ja treballats en el segon cicle de l'ESO.